D A N I E L A R G I M O N i G R A N E L L
LO MONTSIÀ VA ENAMORAR L'ARTISTA
PINTOR, GRAVADOR I CINEASTA
Resum biogràfic per: Manuel Cabanillas
PINTOR, GRAVADOR I CINEASTA
Resum biogràfic per: Manuel Cabanillas
Les
Terres de l'Ebre van ser l'escenari d'una gran part de l'obra
pictòrica de Daniel Argimon i Granell (1929-1996), el segon dels
tres fills de Salvador Argimon i Maria Granell, que tot i néixer a
l’avui barri barceloní de Sarrià, va ser a Mas Ganda a Alcanar
(Montsià), on en un ambient senzill va trobar ser el seu refugi
d'inspiració entre els anys 1980 i 1996.
Rebel, vitalista i compromès, el pintor barceloní, un dels màxims representants del corrent pictòric de l’informalisme català es considerat juntament amb Tàpies i Guinovart innovador de la vessant matèrica (1).
A
la revista Rafal d'Alcanar s'assegura que
va traspassar deixant una sèrie de projectes i iniciatives per
poble en l'aire “A
Alcanar el van desaprofitar”.
El seu primer contacte amb el Montsià, va ser l'any 1964, quan treballant com representant de productes agrícoles a les comarques del sud del Principat, va llogar una sénia a les Cases d’Alcanar.
Tretze
any més tard, i amb molt bagatge al seu sarró, va adquirir un
immoble a les Cases, que avui continua com a segona residència de la
seva esposa, Pepita Maza i Meneses.
A
partir dels anys vuitanta, les freqüents estades al seu
estimat Montsià fa que estableixi un vincle amb les
Cases d’Alcanar que no va deixar fins al seu traspàs.
 |
| Alcanar 1988. Pintura i collage sobre paper |
Amb l'ambient mariner va viure el creixement del seus fill: Victòria, Isabel, Eugènia, Jordina, Sergi i Marc que el van ajudar a construir amb les seves mans una modesta caseta en un terreny que va adquirir a J. Andrés Boira, a canvi d'un quadre. Caseta que esdevindria el seu refugi d'inspiració i en homenatge a una gossa que voltava pel terreny la va anomenar Mas Ganda.
L'entorn
del Montsià va tenir un paper important en els canvis que es
comencen a dibuixar en la seva obra. Els estímuls que li
facilitava la natura de l'entorn varen propiciar un canvi
als seus treballs, va titular les obres, que fins aleshores i
majoritàriament havia finalitzat sense un títol conegut.
El
paper, la seda, el cartró ondulat, els paquets de tabac, la fusta,
els claus, els cordills, els llumins... modelats moltes vegades amb
foc, van ser els materials propers més utilitzats, sense oblidar la
seva faceta com a gravador i també la tasca pedagògica amb aquesta
especialitat.
Un Argimon inquiet va fer també una incursió en el món del cinema amb quatre pel·lícules: Nueva York i Ibiza (1968), Flach 69 (1.969), Moratalaz (1970) i Hommage Rimbaud(1973).
Manuel
Vàzquez Montalban va qualifica la seva obra com a pintura social:
“L'aparició d'un Argimon va
significar el valor afegit d'una estètica de ruptura contra
l'oficialisme, però tractava a més de connotar el missatge de
protesta contra el franquisme, en primera instància, i el desordre
de la injustícia social en un segon pla. Argimon ha trobat
l'essència mateixa de la radicalitat de la seva indignació moral
davant la realitat.”
El
seu llenguatge pictòric el va definir Josep M. Cadena com: “La
iniciativa d'una manera de fer que s'ha desenvolupat durant quaranta
anys de continuada voluntat artística per trobar un llenguatge
pictòric senzill i ple a la vegada que ha donat un fruit
meravellós.”
L'obra Alcanar, una pintura i collage sobre paper (101x71) amb motiu de la celebració dels 750 aniversari de la carta poble (2), llueix a l'ajuntament canareu simbolitzen la seva denominació amb la representació d'unes canyes “canar” (canyes). A l’escala del consistori, s’hi pot veure la tela Mas Ganda (200x300 cm).
Per
a l'alcalde d'Alcanar, Alfons Montserrat “...la
figura d’Argimon, la seva vinculació al municipi i el fet que
porti el nom del poble arreu és motiu d’orgull i gran satisfacció
per a tots els ciutadans i ciutadanes.”
 |
| Pluja a Alcanar 1984. Collage sobre tela |
De
la seva obra, exposada en nombrosos països (3)
va escriure Josep Mariné i Grau. president de la Diputació de
Tarragona de 1993 al 2003)
“... Daniel
Argimon ens aporta una visió – i sobretot una opinió – de
la naturalesa contemporània, aquella que exigeix una responsabilitat
davant la violència a què la sotmetem.”
De la recerca constant que va anar plasmant a la seva obra, la seva filla Eugènia, coneixedora en profunditat de l’obra, va escriure al juliol de 1998 amb motiu de una importam exposició a Tarragona, “Argimon íntim” :“L'obra de Daniel Argimon, en diferents etapes de la seva trajectòria, té un fil conductor, una continuïtat que li dóna cohesió: la recerca constant...”
“La malaltia, cruel inexorable va truncar molts plans il·lusionats, a penes va poder aprofitar un parell d'anys la seva jubilació que li permetia dedicar-se més plenament que mai a la seva passió en aquell racó del Montsià. Mas Ganda escenari de la creativitat més autèntica i íntima dels seus darrers anys, va ser també l'últim refugi estimat on, envoltat d'aquelles obres preferides que sentia més pròpies i dels seus éssers estimats, va prevaler de nou la serenor, l'acceptació alliberadora del propi destí, la mort va interrompre una existència feliçment prolongada en les seves obres, una vida senzilla però admirable en la seva autenticitat i plenitud”
Raquel Medina de Vargas, directora en Història de l'Art.
 |
| Delta 1986 Pintura matèrica sobre tela Col·lecció Joan Gil. Alcanar |
(1) Tècnica
de pintura
(2) La carta
de poble
era un privilegi que el sobirà o un senyor atorgaven una sèrie de
privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de
certes zones despoblades o poc habitades, el que es el naixement
d'un poble.
(3) Més
d’un
centenar d'exposicions
a: Suïssa, França, Estats Units, Mèxic, Alemanya, Bèlgica,
Líban, Jordània, Síria, Holanda, Egipte, Noruega i
nombroses a l'Estat espanyol, entre elles al Montsià
a les Cases d'Alcanar, la Casa de Fusta i Amposta.
Més informació:
Pàgina oficial
Pàgina oficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada